AUTOFORMAT

Quan finalment em va baixar la febre i em vaig poder llevar i cordar-me les botes, en la pressió que em feien, barranc avall, súbitament, com una revelació, vaig capir que mai havia estat enamorat, ni havia estimat ni desitjat infructuosament, ni havia jagut en cap llit en companyia de ningú, ni coneixia l'orgasme ni l'embriaguesa;
que no havia dit mai cap mentida, ni havia abandonat ningú, ni havia envejat la seva sort, ni hi havia sentit simpatia, compassió, odi o indiferència;
que mai m'havien estimat, ni desitjat, ni insultat, ni apallissat, ni escopit, ni defraudat ni traicionat;
que no havia volgut tocar la guitarra o dirigir una pel·lícula o escriure un llibre o casar-me amb un professor d'universitat o ingressar en un monestir o morir-me o matar;
que mai m'havien agradat els xiuaues, els antiquaris, els surrealistes, la platja, Jean Genet, l'astronomia, l'astrologia, el tiramisú, Egipte, la fireta, Kavafis, el fetge arrebossat, els gegants i el capgrossos, la Rodoreda, els coloms, les disfresses;
que no havia tingut mai por de l'aigua, de la velocitat, dels gossos, de la mort de la meva mare ni de la meva dona, de la meva, de la bomba atòmica, del Judici final;
que mai no havia encés un ordinador ni havia escrit cap blog...

Era un dispositiu verge, aquell matí, barranc avall, i aquell mal als turmells era l'indicador fidel del meu funcionament.